ARGUMENT Nº 12 CONTRA LA MENTIRA DE QUE EL VALENCIÀ PROVE DEL CATALÀ
Juan García Sentandreu/ ¿PER QUE SE PAREIXEN EL VALENCIÀ I EL CATALA? ¿PER QUE NO SON LA MATEIXA LLENGUA?
Es habitual escoltar que la llengua valenciana es el catala perque son iguals. ¿I per que no al reves? Puix ni encara aixina seria cert. Lo que no podem negar es que el valencià i catala actual son llengües cada volta mes paregudes per la senzilla rao de que abdos cada volta s'allunten mes de la que se parlaven a principis del sigle XX. El valencià que parlem hui a principis del sigle XXI fuig per imperatius politics del valencià popular i tradicional de nostres yayos i besyayos de principis del sigle XX, eixe sí, un valencià totalment estructurat com idioma, en una ortografia, gramatica i una fonetica que res tenia que vore en el catala.
La rao de la falsetat de que valencià i catala siguen la mateixa llengua estriba en que tal comparança omet el fet capital de que eixe catala i eixe valencià de hui “tan similars” son llengües en gran part artificials, producte de “normalisacions” politiques que no busquen atra cosa que estandardisar un parlar comu per a Catalunya i Valencia traïcionant la raïl, estructura, fonetica i tradicio oral i lliteraria.
La manipulacio politica busca que abdos llengües se subjecten a les "Normes de Castello" de 1932 per a fundir-se en una sola: un valencià catalanisat que haja de la llengua mare (la valenciana) precisament lo contrari que es i ha segut per a convertir-la en un fals dialecte del català.
Lo interessant, lo productiu, seria comparar les llengües valencianes i catalana abans del proces de “normalitzacio”, es dir, lo que parlava el poble i escrivien els erudits abans de que els politics ficaren el seu nas en el pastiç.
II.- ORIGE DE LA TEORIA DE L'UNITAT DE LA LLENGUA
L'aproximacio i identificacio del valencià i catala te el seu orige en els moviments romantics de finals del sigle XIX i XX que donaren llum a les teories nacionalistes d'una u atre signe. Per damunt de l'historia i el dret s'utilisa i manipula la tradicio en una serie d'objectius politics precisos. Un eixemple d'aixo fon l'Alemania nazi que justificà la “unitat de la llengua” per a l'anexio dels Sudets i Austria. En estes teories begue el filo-nazi catala, Pompeu Fabra, un ingenier que, pese a no tindre coneiximents de llingüistica, tingue clar que l'organisar un progressiu proces d'unificacio llingüistic del catala, valencià i balear serviria com argument “romantic” per a propondre un model de nova nacio, la catalana, baix la denominacio de “Paissos Catalans”.
I com veïem en nostre anterior argument, Pompeu Fabra, el supost “pare” de la “Nacio Catalana se posà mans a l'obra i en el seu laboratori construi sobre la llengua catalana que se parlava llavors una versio “culta” que s'incorporà a la seua “Diccionari de la Llengua Catalana” elevant la seua adaptacio a la falsa categoria de “academica”.
Ningu, absolutament ningu a lo llarc de 5 sigles i fins la "Renaixença" (el Renaiximent catala, amijanats del S. XIX, moviment tant politic com lliterari), a ningu se li havia ocorregut que el catala i el valencià (i tambe el mallorqui) foren la mateixa llengua. Pel contrari, el consens cientific durant sigles havia segut que les tres llengües procedien del llemosí, una especie de romanç derivat del llati en quina construccio havia tengut un gran protagonisme, el major i primer protagonisme, la llengua valenciana, en major numero d'usuaris i en la primera i major produccio lliteraria.
El consens cientific sobre la diversitat llingüistica abans del proces “normalisador” de principis del sigle XX la sostingueren insignes lexicografs com Cavanilles o Covarrubias (que vixque tant en Barcelona com en Valencia); escritors com Cervantes; reis com Felip II, que disponia d'un traductor de llengua valenciana (el marques de Denia) per a els documents oficials, i un sensefi de noms mes, tots anteriors a la Renaixença, o siga, anterior a la politica nacionaliste catalana i pancatalaniste inspirada per l'unificacio d'Italia i el pangermanisme alema.
III.- ATRA VOLTA, L'HISTORIA VENÇ A LA FILOLOGIA POLITICA O A LA FALSA INGENIERIA FILOLOGICA.
Pero l'historia delata a la mentirola supostament filologica sostinguda pel nacionalisme catalaniste:
1.-¿Com es possible que un supost dialecte com diuen que es la llengua valenciana haja conegut un Sigle d'Or (Joanot Martorell, Ausias March, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Roig de Corella, Vicente i Bonifaci Ferrer…) anterior en varis centenars d'anys al de la seua mare (supostament la catalana).
2.- ¿Com es possible que siga el supost dialecte valencià el que haja produit la primera biblia vernacula en Espanya?
3.- ¿Com es possible que siga el supost dialecte valencià el que tinga reconeguda la seua denominacio de “valencià”, “valentiana lingua”, “romanç valencià” en un sigle d'anterioritat a la que diu ser orige de dit dialecte?
4.- ¿Com es possible que siga el supost dialecte valencià i no la falsa llengua mare catalana el que fora parlat per les Papes valencianes que recorrían a interprets per a entendre documents catalans?
5.- ¿Com es possible que siga el supost dialecte valencià i no la falsa llengua mare catalana la que donara orige a la primera imprenta peninsular i que esta s'ubicara en Valencia, o que la primera fabrica de paper ho fera en Xativa?
6.- ¿Com es possible que siga el supost dialecte valencià el que coneixquera l'edicio del primer diccionari bilingüe impres d'una llengua romanica (Liber Elegantiarum, escrit en llatina et valentiana lingua, 1489)?
En independencia de que totes estes preguntes tenen la seua reposta en l'historia, sempre a favor de la llengua valenciana, el mes elemental sentit comu mos ha de fer vore que la suposta unitat o identitat llingüistica del valencià i catala es una falsetat o manipulacio que te una finalitat politica i no es mes que el producte d'una gran obra d'ingenieria social per a subvertir l'historia, la filologia, la sociologia i el dret en la construccio progressiva d'una sola llengua per a justificar en aixo una nova unitat territorial i politica que subvertixca i vulnere l'actual realitat nacional sobre la que s'assenta nostre estat constitucional.
ANEX I.- Principals MODIFICACIONS que realisà Pompeu Fabra per a l'unitat llingüistica. (idioma valencià)
L'ingenier Pompeu Fabra, en identic paralelisme politic que el nacionalisme romantic alema, suprimi d'un plomaç haiges intercalades i finals, canvià la conjuncio y per i, suprimi l'us dels grups tg i tj en final de paraula, excomulgà el digraf africat CH en benefici d'una fricativa X, adoptà les eles brotades (L.L) com substitut de practicament totes les elles (LL), preferi AMB a EN, canvià en tots els sufixs -ISAR la S per TZ, etc.); perque sí, introdui accents grafics nous (antigament ni el catala ni el valencià s'accentuaven.
Per lo que una normalisacio te de caprig politic, tot eixercici comparatiu d'abdos llengües, tant gramatic o sintactic com lexicografic, ha de beure puix en fonts anteriors. I llavors els semblants entre elles, com per eixarm, se desvanixen. ¿Eixemples? Bast considerar que fins i tot despres de la normalisacio el principal verp d'un idioma (el verp ser) se conjuga i pronuncia de modo diferent en valencià que en catala, o que una us el verp estar per a significar estar (ya ESTIC ACI) i l'atre, en canvi, el verp ser per a significar tambe estar (JA SOC aci); que els numeros s'escriuen i pronuncien de modo divers (dos / DUES, HUIT / VUIT, DENEU / DINOU, MILLO / MILIO); que els pronoms no son iguals (MOSATROS, VOSATROS / NOSALTRES, VOSALTRES); que els articuls son distints (este / AQUEST, EIXE / [sense equivalent]); que moltes preposicions no se pareixen (en / AMB, en / a); etc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario