PROVA Nº 23 CONTRA LA MENTIRA DE QUE EL VALENCIÀ VE DEL CATALÀ
La conquista del Regne de Valencia. Els comtats “catalans” abandonen a Jaume I per no ser batalla “a sanc i rapinya” i fa que la creuada de Valencia siga una empresa majoritariament aragonesa.
(*) (Catalunya en 1238 no existia com tal. Aixina ho havem comprovat en anteriors proves i arguments i estava constituida per 9 comtats de l'antiga Marca HISPANICA Carolingia feudataris del rei de Franci, Sant Lluïs IX, i del que era senyor i comte de BARCELONA Jaume I. Era un territori fronterer frances, LINDANTE en Arago pel sur. En ells se parlava el provençal o llemosi).
¿Quantes voltes havem sentit dir que els valencians parlem catala perque en 1238, quan Jaume I conquistà el Regne more de Valencia mos portà el catala a través de les seues hosts catalanes que colonisaren nostre territori?
Tal com se veu en la prova anterior, es absolutament fals que la Conquista de Valencia fora una empresa catalana, puix la seua titular, el Rei d'Arago i Comte de BARCELONA, se les VIO i desijà per a contar en alguns nobles dels antics comtats carolingis. La noblea “catalana” de la Marca Hispanica baix sobirania francesa tingue que ser “convençuda” per Jaume I per a que se sumaren a la creuada de conquistar el Regne de Valencia mediant una bula papal per la que sentirien multitut de compensacions i se els perdonaria les seues “pecats de sexe” i “explotacio i comerç en musulmans”.
I.- EL REI CONVOCA CORTS EN MONSO PER A CONQUISTAR VALENCIA ( Octubre,1236)
En esta finalitat, a amijanats de l'any 1236 el rei Jaume I convocà Corts en Monso. A estes Corts assistiren tots els prelats d'Arago i els de la Marca Hispanica (hui Catalunya), els representants de l'Ordens militars i regulars, nobles de la Marca i aragonesos, i els representants dels consells de Lerida, Tortosa, Saragossa,Teruel, Daroca, Calatayud, Tarazona, Osca, Haca i Barbastro. En elles el rei parlava, per primera volta, de celebrar una creuada
“assumentes crucem”.
El 5 de febrero de 1237, cinco meses después de las Cortes de Monzón, el papa Gregorio IX despachaba bulas para los arzobispos de Tarragona, Narbona, Arlés y Aix y al obispo de Barcelona, en las que concedía la misma indulgencia a los fuesen a la conquista de Valencia que la que recibían los que iban a Jerusalén. A los que habían hecho el voto de ir en peregrinación a Tierra Santa se le conmutaba dicha promesa por la entrega de una limosna para sufragar los gastos de la guerra. “Los incendiarios, azotadores de clérigos y comerciantes con musulmanes recibirían la absolución a condición de permanecer en el ejército hasta que se conquistase la ciudad”. Así lo relata D. Ramón Menendez Pidal, en su Historia de España Tomo XIII – Capítulo III (edición 1996) .
La bula papal ordenava al bisbe de Barcelona i al procurador de l'arquebisbe de Tarragona que exhortarien a les seues fidels a que construisen “fortificacions, foss i trincheres personalment o a les seues costes, oferint-lis una indulgencia afegida de trenta i un dia mes”. Encara el següent 11 de febrer el Papa Gregori IX escrivia a Sant Raimundo de Peñafort per a que convencese al vescomte de Cardona de que complise les seues promeses i fose a la conquista de Valencia, oferint a canvi la “dispensa de l'impediment de parentesc en la dona en la que s'havia casat”.
Pero el propi Papa, que era perfectament coneixedor per els seus ministres i bisbes i pel propi Jaume I del caracter i interes de la noblea catalana, que preferia una guerra a “sanc i rapinya” que una creuada religiosa, ya advertia “puix havia molts cavallers que –segons una bula del mateix pontifex- procuraven impedir la “creuada”, fent coalicions i societats, i se prestaven jurament de mutua ajuda i defensa (bula de 9 de febrer de 1237 al bisbe d'Osca).
II.- EL REI CONVOCA SES HOSTS EN TERUEL (Abril, 1237)
Advertix MENENDEZ PIDAL que, ante l'absencia de l'espirit religios, se podia assegurar que l'exit de la convocatoria de l'host anava a ser minim. Efectivament, segons la Cronica, “nomes acodiren a TERUEL el 17 d'abril de 1237 el cavaller de la Marca Hispanica (hui Catalunya) Guillén de Agulló, els nobles aragonesos Jimeno de Urea, Pedro Fernández de Azagra (que era al mateix temps senyor d'Albarracín), Artal de Alagón i Pedro Cornel. Dels Ordens militars nomes acodiren elmaestre del Hospital i el comanador calatravo de Alcañiz, en les seues hosts. Els concells de la Marca Hispanica no acodiren, com tampoc els de Calatayud, Tarazona, Osca, Haca i Barbastro. En canvi se presentaren els Concells de Daroca, Teruel, Alcañiz i Castellote, arribant mes tart el de Saragossa”.
El fracas de l'host real, motivat per les lligues nobiliaries catalanes contra la “creuada” i per la tardança de la divulgacio de les concessions pontificies, soles se fon arreglant parcialment quan les promeses i compensacions reals i papals se foren coneixent. Solucionades abdos, el rei inicià un viage de reclutament i constatacio d'en quantes forces contava. El següent 12 d'agost estava en Lerida, i –Segons la Cronica- fon per terres de Tortosa, Barcelona, Lerida, Osca i Saragossa, senyes confirmades per la documentacio coetanea. I de nou convocà a les seues hosts i “creuats” per a el dia 4 d'abril de 1238 (festa de Pasqua), en El Puig.
III.- EL PUIG D'ENESA O DE SANTA MARIA
Mentrimentres el rei Jaume I permaneixía al nort de l'Ebre, el rei valencià Zyyan s'enfrontà a les hosts aragoneses que ya estaven fortificats en el Puig, lliurant la batalla d'Enesa el 20 d'agost de 1237.
Des de el castell d'El Puig d'Eenesa se controlava el pas nort a la ciutat de Valencia, se podien portar vitualles per mar i se dominaven totes les poblacions musulmanes o alqueries situades entre El Puig i Valencia. Bernat Guillen D’Entença, tio de Jaume I i alcait del castell tingue el manat del rei de comandar tota la tropa cristiana en la seua absencia. En este periodo, la tradicio oral afirma que Sant Pere Nolasco, cofundador de l'orde de la Merce junta a Jaume I, descubrí un retaule de la Verge d'El Puig amagat baix una campana en el mateix lloc a on hui se troba l'altar de l'iglesia migeval d'El PUIG. Historicament afirma la Cronica llatina de Jaume I que la Verge d'El Puig otorgà un gran valor a l'host del rei en la faena de conquistar Valencia. Per aixo, fon nomenada i venerada com Patro de la Ciutat i Regne de Valencia despres de la conquista de Jaume I.
Despres de la marcha del rei a principis d'agost a intentar reclutar forces de la Marca Hispanica, el rei Zayyan reuní un gran eixercit compost per uns siscents cavallers i uns onze mil homens d'infanteria dispost a enfrontar-se a un reduit eixercit cristia d'uns 100 cavallers i uns 2000 soldats d'infanteria. Un pres que escapà de Valencia avisà, la nit anterior a la batalla, a Bernat Guillem d’Entença dels plans del rei musulmà, de modo que l'alcait i els seus cavallers pogueren dissenyar una estrategia per a afrontar tan crucial batalla.
Esta batalla del Puig o d'Enesa, que se produi sobre el 20 d'agost de 1237, fon guanyada per l'eixercit Jaimino que comandava Guillem d’Entença, a pesar de que era molt menor en numero. Una mentalitat com la de l'home migeval necessità, per a poder explicar tan asombros fet belic, de l'intervencio de Sant Jordi, patro dels creuats que acompanyaven a Jaume I.
A principis de giner de 1238, JAUME I se sancera de la mort de Bernat Guillem d’Entença, tio del rei, alcait del castell i vencedor de la batalla d'El Puig que feu palés la debilitat de l'eixercit del rei Zayyan i que, per tant, obriria les portes a la conquista final de Valencia
Despres de soterrar a Bernat Guillem d’Entença en el Puig, el dominic frai Pere de Lleida confessa a Jaume I que la majoria dels cavallers volen abandonar el castell d'El Puig. Davant de tal traïdora noticia, el rei aragones decidix convocar a tots els cavallers en l'iglesia del Puig de Santa María, a on s'ubica l'altar actual, i jura ante la Verge del Puig que no passarà mes alla de Teruel i del riu Ulldecona (frontera fisica actual en Catalunya) fins que conquiste Valencia.
El jurament davant la Verge d'El Puig, guia i patro de tota la conquista valenciana des de el seu descobriment, ompli de valor als cavallers de Jaume I. Per aixo, a finals d'abril de 1238, el rei decidix anar a sitiar Valencia. I, el mateix dia de l'eixida, el monarca junt a la regina, totes les ordens religioses, tots els cavallers i soldats, s'encomanen a la verge d'El Puig per a que els guie i protexisca en la presa final de la capital del regne, que se materialisà en l'entrada triumfal el 9 d'octubre de 1238.
IV.- CONCLUSIONS.- Valencia, la ciutat, tenia en eixe moment, segons els ESTUDIOS de l'historiador Amparo Cabanes Pecourt, 2.985 cases y 18.000 habitants censats que, unides les alqueries i rahals (cases de camp àrabes) d'extramurs serien vora 24.000 habitants que tenia la capital del regne moro de Valéncia. Cabanes, que estudià els “llibres dels avehinaments” i “del repartiment” calculà que a final del sigle XIII la ciutat de Valéncia aplegava als 30 mil habitants front a 2.000 inmigrants arribats durant i despres de la conquista.
Si pensem que d'estos 2.000 el 60% eren aragonessos, el 32 % proveníen dels condats de la marca hispànica y el 7% d'atres territoris peninsulars, apleguem a la sifra de que pobladors de les terres que hui coneguem com Catalunya eren 600. Pensar que 600 pobladors conseguiren impondre sa llengua a 30.000 persones afincades en la capital del nuu regne cristià es científicament impossible.
Pero tambe hi ha que recordar que d'eixes 30.000 persones un terç eren cristianes tenien com llengua propia el “romanç valencià” o llengua valenciana que, per atre apart tamé era parlà i escrita per els millors poetes àraps i gran part de la societat islàmica. El Dr. Hussein Mones, catedratic d'Estudis Hispànics en la Universitat d'El Cairo afirma en sa llibre “Aldalusia Algarbia and Al Sharky” que al conquistar Jaume I el Regne moro de Valéncia se trovà en una poblacio de 120.000 àraps, 65.000 cristians mosàraps i en 2.000 judeus.
Aixina puix, es falsa la teoria catalaniste de que en Valencia no existien cristians que parlaren valencià i que mantenien la seua propia cultura i religio quan Jaume I arriba a Valencia en 1238. En aixo, lo que preten el catalanisme es fer desapareixer la preexistencia del valencià o “Romanç Valencià” ans de l'aplegada de Jaume I. Segons les catalanistes, despres de 600 anys de dominacio musulmana aci no quedava ningun cristia que parlar atra cosa que no fora arabic i que en l'aplegada de Jaume I ho feu tambe la llengua catalana. Aço es del tot punt fals.
Com i verem en el “Llibre dels Avehinaments”, la Paleografia, Cabanes Pecourt establix sense lloc a dubtes que les concessions de cases i terres als mercenaris de la “Marca Hispanica“ (“catalans”) foren practicament inexistents en relacio a les otorgades a atres tropes, tals com aragonesos, navarresos i fins i tot estrangers. Posteriorment les llectures que s'han efectuat del Llibre del Repartiment no han modificat substancialment este percentage del 1,2% de catalans (del total de la poblacio) que quedaren en Valéncia una volta conquistada als moros.
Per a el professor Peñarroja “la conclusio es clara: el 16,8 % d'una minoria repobladora no podia impondre, en tal situacio, el seu dialecte catala occidental. I esta tendencia se confirma, de forma coincident, en les comarques i poblacions mes populoses del regne, com era Xativa, a on se detecta casi un 60 % de repobladors de parla aragonesa i castella front a un insignificant 14 % de parla catalana occidental (provençal). I com que estes son les uniques senyes historiques comprovables, la Filologia cientifica no se pot desentendre d'ells. Es dir: hui per hui, la teoria que interpreta el valencià com el producte d'una repoblacio catalana no es historicament demostrable. Es una opinio, no un coneiximent cientific”.
Tal com demostren els arabistees Cabanes Pecourt i Ubieto Arteta, a l'entregar el rei moro Zyyan les claus de la ciutat de Valencia a Jaume I el 9 d'Octubre de 1238, li digue lliteralment, segons conte la cronica: «En la ciutat de Valencia conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i judeus. Espere que sapia governar-los per a que continüen vivint en la mateixa harmonia i per a que treballen esta noble terra conjuntament. Aci, durant la meua regnat, eixien provessons de Semana Santa i els cristians professaven la seua religio en tota llibertat, ya que nostre Cora reconeix a Cristo i a la Verge. Espere que voste concedixca el mateix tracte als musulmans de Valencia». Despres es fals lo que diuen les catalanistees que els cristians, la seua llengua i cultura fora exterminada i inexistent.
