Sentandreu/ QUIMICA LLINGÜISTICA O EL DIALECTE “INFAME” I “INFECTE” BARCELONÍ. No, el titular no es meu, son paraules lliterals de l'historiador catala i Doctor Honoris Causa per 11 universitats, Premi Princip d'Asturies 1995 i Academic de la real Academia de l'Historia, Jaime Batllori (1909-2003).
“... lo que s'intenta impondre en Valencia i Balears, com a llengua lliteraria, es el dialecte infame de Barcelona, provocant mes prevencio l'actitut ufanera dels “bercelonins” que l'actitut general de Catalunya lo que, es totalment anticatala, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona se puga impondre com una llengua nacional”.
Per si aço no for suficientment revelador, l'eminent llingüiste mallorqui, Antoni Maria Alcover ((1862-1932) alvançava en estes paraules premonitories:
“¿Que dret o categoria te el barceloni davant el balear, occidental i la llengua valenciana? Donar al barceloni tal dret i categoria ¿no es tal volta crear un centralisme llingüistic?”
En estes resenyes he volgut iniciar la prova Nº 20 de nostra serie sobre la mentira de l'unitat llingüistica de valencià i el catala. Despres de llegir la llectura de la “confessio” que ha realisat hui en la prensa l'ex president de la Generalitat Catalana, Jordi Pujol, sobre el proces de manipulacio politica de la llengua valenciana per a conseguir un “estandar” oral per a “els Paissos Catalans” crec que ya ningu pot tindre dubtes de que sobre la llengua valenciana se cerne, des de amijanats del segle XIX, tot un programa de mixtificacio i suplantacio que no te atre objectiu que furtar als valencians la seua milenaria llengua , catalanisar-la i, finalment, fer d'ella el pilar basic per a la construccio d'una falsa realitat nacional catalana.
Pero com hem estat veent fins hui, la verdadera romanistica internacional, la que no patix les servituts o hipoteques del nacionalisme esencialiste, mante majoritariament que valencià i catala son dos llengua diferent i la primera, la nostra, te una entitat substantivament superior a la segona, no soles per el seu orige genuï i anterior a la conquista cristiana sino, tambe, qualitativament per l'aportament d'un segle d'or de la que carix el catala.
Aço es algo que hi ha que tindre clar: el valencià no es un dialecte de ninguna llengua, es un idioma genuï naixcut del trencament del llati en la peninsula iberica sobre una base ÍBERA i en l'aportament de 5 segles d'influencia arabic que no tingue el catala que, com dialecte del provençal o llemosi, no tindria la seua florida lliteraria fins 4 segles despres de la llengua valenciana.
Els valencians ya parlavem valencià des de el segle IX, trescents anys abans de l'aplegada de Jaume I en els seus suposts colóns “catalans”. Si be es cert que la llengua lliteraria en la Valencia musulmana era majoritariament l'arabic, no es menys cert que la societat cristiana, els mossaraps, escrivien i parlaven la seua llengua propia que era el “romanç valencià” o “moçarap" que no era atra cosa que la llengua valenciana frut de l'unio entre el llati vulgar i l'arabic popular. Pero este “Romanç valencià” no fon soles d'us cristia, sino que molts null ho incorporaren a la seua lliteratura i en molta major mida a la seua parla diaria i quotidiana. La lliteratura arabiga mos deixa com testimoni el “vocabulista in arabico” de l'us dels termens llatins-araps i romanços parlats en el Regne de Valencia abans de l'aplegada de Jaume I en 1238.
Per a els meus volguts detractors que diuen que en Valencia estavem muts fins que els catalans arribaren per a ensenyar-mos a parlar la seua llengua, i que neguen l'existencia d'eixe mossarap o llengua valenciana des del segle IX, els porte atra cita important, esta del catedratic d'Historia Pedro Aguado Bleye (1884-1954) http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Aguado_Bleye, que en el seu “Manual d'Historia d'Espanya” Tom I, pag. 456, any 1954, soste:
"... S'ha fet alusio a la varietat de llengües empleades en Al-Andalus (711 al 1301) en consonancia en l'heterogeneïtat de la seua poblacio... En les relacions oficials s'exigia l'us de l'arabic, pero, a pesar del zel dels null per la purea i elegancia del llenguage, el corrent en l'Espanya musulmana s'apartà molt de l'arabic escrit.... Els mossaraps ampraren el llati en els seus llibres i escrits; pero en l'us diari parlaven una llengua romanç, que no s'escrivia, pero que era d'us general en els segles IX i X, al menys, no soles entre mossaraps i judeus, sino entre musulmans de totes les classes socials..."
I per si no fora suficient, transcric les paraules del filolec i arabiste Juliá Rivera y Tarragó (1858-1934) http://es.wikipedia.org/wiki/Juli%C3%A1n_Ribera arreplegades en el seu llibre “De Historia Arábico-Valenciana. Any 1925” quan diu
"... Aclarint problemes basiques, com ho son el de la raça i el de la llengua parlada pels musulmans espanyols, qüestions qual oscuritat havia segut llavor de greus erros: El de que els musulmans espanyols, immediatament despres de la conquista, parlaren l'arabic. Com les histories d'eixe temps estan escrites en arabic, se malla l'idea erronea de que els musulmans espanyols parlaven tots en arabic...". "Se te la seguritat de que el poble musulma espanyol, parlava en romanç molts segles despres de l'invasio arabic."
En resum, la teoria catalanista del buit llingüistic en el Regne de Valencia es del tot falsa. Els catalans quan acompanyaren a Jaume I en la conquista de Valencia eren pocs i la majoria ignorant. Catalunya no existia llavors, i en els comtats de la Marca Hispanica se parlava un romanç dialectal provençal per l'influencia d'esta llengua sobre els territoris que pertanyeron a la corona francesa fins 1258.
No hay comentarios:
Publicar un comentario