La poesia en Llengua Valenciana abans de l'aplegada de Jaume I. El poeta Abú Isa Ibn, Rei de la taifa de Morvedre (Sagunt), dos segles abans de la conquista de Valencia. Parlà de les Harches en valencià.
¿Quantes voltes havem sentit dir que els valencians parlem catala perque en 1238, quan Jaume I conquistà el Regne more de Valencia mos portà el catala a través de les seues hosts catalanes que colonisaren nostre territori?
En la prova anterior cridavem l'atencio per a retindre la senya de que en el Regne de Valéncia se parlava llengua valenciana ans de l'aplegada de Jaume I en 1238 gracies als cristians baix domini musulmà que en numero de 60.000 vivien en nostre territori. Pero no nomes parlaven la llengua valenciana els mossaraps, sino que mos poetes araps la parlaven i l'escrivien. Vegerem l'eixemple de les harches com a expressio lliteraria en valencià prejaumï.
Esta serie de proves començà en el seu dia en la llectura d'esta poesia mora i un de les poemes i harches en romanç valencià que mencionavem era del poeta arabic Abú Isa Ibn, Rei de la Taifa de Morvedre (hui Sagunt), res menys que 150 anys abans de la conquista del Regne de Valencia per Jaume I. Com voreu no està escrita en arabic sino en valencià antic, el que parlaven els cristians baix el poder musulma i els propis musulmans. Eixa llengua, 150 anys abans de l'aplegada de Jaume I en els suposts “catalans” que mos anaven a ensenyar el “catala”, no era atra que el romanç valencià o llengua valenciana i que Jaume I i les seues hosts aragoneses i franc-catalanes (Catalunya encara no existia com tal i pertanyeria a Francia fins el 1258, 20 anys despres de la conquista de Valencia) se trobaren com llengua vehicular d'us generalisat en la societat valenciana.
¡Ay mamá, meu al habib
vay-se e no més tornarad,
Gar ¿qué faré yo, mamá:
¿no un bezyêllo lleixarad?
(valencià sigle XI) Abú Isa Ibn,, senyor de Morvedre - 2ª mitat del sigle XI
¡Ai mama el meu amat
se'n va i mai mes tornarà
Digues ¿qué faré yo, mama?:
¿ni un beset me deixarà?
(valencià actual)
D'orige muladi, Abú Isa Ibn, fon un piados alfaqui d'una familia de funcionaris d'al-Ma'mun de Toledo. En 1086 rep del Rei de la Taifa de Valencia al-Qadir el govern de la ciutat, pero ho abandonà eixe mateix any i se traslladà a la fortalea de Morvedre, en la que pogue declarar-se independent gracies a la debilitat de les taifes que encara sobrevivien en l'ultim quart de l'a. XI. En 1088 s'acolli a la sobirania de Mundir Ibn Hud de Denia i Lleida, pero la seua proteccio no fon suficient per a evitar l'intervencionisme del Sit, i Abú Isa Ibn se va vore obligat a pagar quantioses pariage a Encanye de Viver. En novembre de 1092 Abú Isa Ibn cedi el castell de Morvedre a Abd al-Malik Ibn Hudayl d'Albarracín, com unic modo de negar-se a complir l'orde del Sit dirigida als alcaits dels castells dependents de Valencia, d'abastir a les tropes cristianes que marchaven cap a la ciutat del Turia. Abú Isa Ibn s'instalà en la seua familia en Santa Maria d'Aben Razin baix la proteccio d'Abd al-Malik.
Com havem vist en anterioritat, l'Historiador Aguado Blaye afirma que: “Els mossaraps ocuparen el llati en els seus llibres i escrits; pero en l'us diari parlaven una llengua romanç que no s'escrivia pero que era d'us general en els segles IX i X”.
A aixo, J. Ribera afig que tambe els musulmans valencians ocuparen en la seua vida familiar la llengua romanç abans de la conquista del rei D. Jaume. Ribera confirma que "se parlà durant els varis segles de la seua dominacio pels propis muslims un dialecte romanç. Se sap de modo indubtable que en la regio de Valencia se parlà eixe romanç, del que queden calcigades no soles en llibres arabics, sino tambe en la nomenclatura geografica de la regio. Per a explicar-se be eixa nomenclatura fa falta coneixer el llati vulgar valencià que usaren els moros".
Aixina, les poetes moros valencians del segle X i XI s'anticiparen a la primitiva “Cantiga” gallec-portuguesa i al primer trovador provençal, Guillem de Poitiers que vixque entre l'any 1071 i 1127.
Les poetes araps valencians constituiren una verdadera escola propia a on la seua poesia, tant en arabic com en mossarap o llengua valenciana, tingue el seu maxim esplendor en els segles XI i XII. Entre atres, Ibn Darráy al-Qastallí, Ibn al-Labbana de Denia, Ibn al-YamanT, Abü-I-Walid Hissam, Ibn Ahmad AI-KinanTal-Waquasi, Abü Salt, Ibn García, Abü Abd-Allah ibn Aixa, Ibn Halsa, Ibn Jafaya de Alcira, Ibn al-BinnT o Ibn al-BattT, Ibn Tahir, Ibn Ruhaim, Ibn al-Zaqqaq, Ibn Mujdar, AI-RusafT, Abü Yafar al-Waqqaci, Abü yafar Ibn Atiq, Abü-La-Qasim Abd-al-Rahman ibn Jarsus, Abü-I-Hasan 'AlT Ibn Sad Al Jair, Abü 'AlT al-Husayn al-Naxxar, Ibn al-ArabTde Murcia, Ibn Marj al-Kuhl, Abü-I.MunsafT, 'AlT Ibn Hariq, Ibn Talha, Ibn Amira i Ibn al-Abbar.
El Catedratic d'Historia i expert mossarabiste espanyol, Leopoldo Peñarroja, escrivia en 1992: “…baix la superficie, ennuvoladament reconstruida d'estes Harches, hi ha un intens contingut poetic per el seu compositor; i un mon romanic indigena, nomes esblanquidament reflectit en el poema. Les Harches se convertixen, aixina, en sintoma i en vidre a través del qual es possible penetrar l'interioritat de la civilisacio romanica de l'Al-Andalus”.
Peñarroja, en el seu llibre “El mossarap en Valencia” (Editorial Gredos 1990): “la llengua romanç dels mossaraps i dels musulmans de Valencia, la que degue de sentir el Rei Jaume I quan posà piuli en la Valencia de 1238 no era la que, partint de les bases insuficients, imagina Sanchis Guarner” (el catala i que algun despistat discipul reafirma contra tota evidencia). Per a el professor Peñarroja “la conclusio es clara:…hui per hui, la teoria que interpreta el valencià com el producte d'una repoblacio catalana no es historicament demostrable. Es una opinio, no un coneiximent cientific”.
Tots les poetes moros de l'epoca pre-cristiana eren perfectes coneixedors, com queda demostrat, de la musica i de la poesia romanç popular valenciana parlada pels cristians i que molts d'ells incorporaren a les seues obres. Atres, en l'aplegada de Jaume I, decidiren emigrar a terres de govern musulma, com ocorreu en el famos Ibn Al- Abbar, un dels primers desterrats que, fins la seua mort en el seu exili de Tunisia, en 1260, plorà en tota la seua obra poetica «a la patria perduda, a la magnificencia de la terra, de les gents i de la vida en la seua Valencia-ÔBalansiyyaŽ».
No hay comentarios:
Publicar un comentario