LA SOCIETAT MOSSARAP CRISTIANA BAIX L'ISLAM PARLAVA LA LLENGUA VALENCIANA ABANS DE L'APLEGADA DE JAIME I. ¿Quantes voltes havem sentit dir que els valencians parlem catala perque en 1238, quan Jaume I conquistà el Regne more de Valencia mos portà el catala a través de les seues hosts catalanes que colonisaren nostre territori?
Resulta imprescindible retindre la senya de que en el Regne de Valencia se parlava llengua valenciana abans de l'aplegada de Jaume I en 1238 gracies als cristians baix domini musulma que en numero de 60.000 vivien en nostre territori. A l'aplegada de Jaume I la societat valenciana la componien 120.000 valencians araps, 60.000 mossaraps (cristians) i 2.000 judeus. Els mossaraps valencians foren els que mantingueren, a lo llarc dels 5 segles de poder musulma, totes les seues tradicions cristianes, la seua religio i la llengua propia que era el 'romanç valencià' que començà a quallaret com tal a finals del segle IX. A aixo hi ha que afegir que l'invasio almohade d'Al-Ándalus a partir d'amijanats del segle XII no extingui de ninguna manera la poblacio cristiana valenciana, com soste el catalanisme per a fonamentar la perdua total de la llengua valenciana.
L'Historiador Aguado Blaye afirma que: 'Els mossaraps ocuparen el llati en els seus llibres i escrits; pero en l'us diari parlaven una llengua romanç que no s'escrivia pero que era d'us general en els segles IX i X'.
Diu J. Ribera que: 'Hi ha un fet que bot a la vista. Quan les hosts del Rei D. Jaume arriben a Valencia, se nota un fenomen que sorpren algo: una gran part dels noms geografics dels poblats de l'horta de Valencia son llatins, millor dit, romanços...'.
Tambe els musulmans valencians ocuparen en la seua vida familiar la llengua romanç, abans de la conquista del rei D. Jaume. J. Ribera confirma que posat que conquistada i dominada pels araps nostra terra, 'Se parlà durant els varis segles de la seua dominacio pels propis muslims un dialecte romanç. Se sap de modo indubtable que en la regio de Valencia se parlà eixe romanç, del que queden calcigades no soles en llibres arabics, sino tambe en la nomenclatura geografica de la regio. Per a explicar-se be eixa nomenclatura fa falta coneixer el llati vulgar valencià que usaren els moros'.
El 'romanç valencià' se seguia parlant en el segle XII, lo mateix que a lo llarc de tot el XIII, com testimonien els relativament abundants documents que encara se conserven...
El professor i catedratic Mourelle de Lema, estimacio que sent important la teoria del Repartiment, no hi ha que centrar-se soles en ell per a demostrar que els catalans no pogueren impondre la seua llengua, puix hi ha mes de 14.000 documents en archius de la Corona d'Arago, tots ells referits al regnat de Jaume I, que segur aportaren molta llum al romanç valencià, com per eixemple la Coleccio Diplomatica de Jaume I, anys 1217 a 1253. Mourelle de Lema subralla que quan Jaume I se dirigia als catalans ho fea en un romanç provençal i quan parlava o escrivia als valencians ho fea en romanç valencià.
En Valencia i Murcia Muhammad ibn Mardanis, mes conegut com el Rei Llop (1147-1172), se feu pronte en el poder i consegui resistir l'espente dels almohades fins un any abans de la seua mort (1171).
Segons el Catedratic i Professor Reinhart Dozy, 'el Rei Llop, Ibn-Mardanis, no desmentia el seu orige cristia, sino que agradava vestir-se com els cristians, les seues veïns; usava les mateixes armes, aparellava els cavalls del mateix modo i agradava parlar i escriure la seua llengua, i fon nomenat en 1147 Rei de Valencia'. Existix documentacio d'este monarca en l'Universitat del Caire escrita en romanç valencià.
El seu nom complet era Abu ‘Abd Allah Muhammad b. Sa’d b. Mardanish. El seu paper com monarca musulma de Murcia i Valencia fon transcendent front a l'intens alvanç dels almohades en la Peninsula i fins i tot entre els diferents regnes cristians.
Abu ‘Abd Allah Muhammad b. Sa’d b. Mardanish naixque en Penyiscola entre els anys 518-519/1124-1125. Segons els estudies realisats per Dozy que posteriorment arreplega Codera i Zaidín en la seua obra, procedia d'una familia d'orige hispa i cristia que se converti en el temps a l'islamisme. Potser esta circumstancia explique alguns dels seus comportaments. Vestia igual que els cristians, portava les mateixes armes, i fins i tot la seua politica estava vinculada als reis cristians, pagant un tribut anual a canvi de la seua proteccio. Este aspecte posseix una gran rellevancia dins de l'ambit andasuli, ya que, com senyal Viguera Molins '(…) eixemplifica una tercera opcio en el panorama andasuli: la del vassallage a distancia dels cristians, en alguna dependencia tributaria en estos, pero conservant l'autonomia politica (que sera la formula aplicada despres en exit pel regne nazari de Granada) (…)'.
Estem, puix, a 50 anys de l'aplegada de Jaume I i la presencia cristiana no soles era determinant a nivell poblacional sino que, fins i tot, marcà la personalitat de la seua sobira el Rei Llop que mantenint moltes de les seues tradicions originals cristianes pese al seu neoarabisme, parlava llengua valenciana i mantenia un equilibri social i religios entre les diferents creencies del regne moro valencià.
Precisament, l'arquebisbe En Rodrigo Jiménez de Rada, en la seua obra Historia Arabum aludix a les intervencions que realisaven en territori musulma el 'rei Llop' en defensa dels cristians i contra la pressio almohade: '(…) Erat autem inter Vandalos cismarinos uir prudentia preditus, liberalis, strenuus et benignus qui Mahomat Abençahat et rex Lupus postea fuit dictus. Hic optinuit regnum Valentie et regnum Murcie et que ad ea confi na pertinebant, Lorcam Vastam et Guadiex et loca plurima circa ista. Christiani eciam plurima ocupaban donecuinientes Almohades ab Affrica et Vandalia Almorauides extirparunt. Set quia de aduentu forum in Historia Gótica fuimos prosecuti, hic noluimus iterare'.
Atra senya que mostra que el cristianisme no soles pervivi baix l'imperi musulma sino que tenia una gran força social en totes les seues tradicions i creencies mos la dona el Papa Alexandre III que li enviaria al Rei Llop dos cartes per a agrair-li l'especial tracte de favor que dispensava als cristians mossaraps en els seus territoris en 1167 (71 any abans de la conquista de Valencia) 'cultores et iedeles Chistiquadam speciali praerogativa diligis et honar et eis familiaritalis gratiam nosceris non modicam exhibere'.
Aixina puix, resulten del tot falses les teories catalanistees que fonamenten en la perduda de la societat cristiana la desaparicio del romanç valencià antic, lo primer perque la vitalitat del cristianisme baix l'islam en Valencia està totalment documentat, com havem vist. Pero no soles foren els 60.000 mossaraps els que parlaven el 'romanç valencià' sino que els 2.000 judeus i gran part de la societat arabiga, la seua aristocracia i sobirans, tambe compatibilisaven l'us de la llengua valenciana en l'arabic lo que fea que les poetes moros ho incorporaren segles abans de l'aplegada de Jaume I a les seues poemes i cançons, com es l'eixemple de la Harches valencianes que, pese a estar escrites en arabic, arremataven les seues estrofes finals (Moaxahas) en romanç valencià.
No hay comentarios:
Publicar un comentario