PROVA Nº 28 CONTRA LA MENTIRA DE QUE EL VALENCIÀ PROVE DEL CATALÀ
¿Quantes voltes hem sentit dir que els valencians parlem catala perque en 1238, quan Jaume I conquistà el Regne moro de Valencia mos portà el catala a través de les seues hosts catalanes que colonisaren nostre territori?
Mentres la llengua valenciana rebe com unica denominacio onomastica la de “llengua Valenciana”, la catalana, per contra tingue que patir fins el mateix segle XIX que li recordaren el seu orige provençal o frances en la denominacio onomastica de “llemosi” o “llemosina”.
En els albors de la nova cristiandat, a la llengua valenciana se li coneixia de diverses maneres abans d'acceptar-se de manera unanim com “valenciana” pero en ninguna d'estes accepcions se besllumenava, ni per asomo, qualsevol vinculacio en la llengua catalana com aixina li passà a esta en la provençal o llemosi.
“Romanç”, “romanesc”, “romancium” “llengua vulgar”, ”llengua plana” han segut diferents referencies al mossarap valencià parlat des de el segle IX no soles entre la poblacio cristiana baix el domini musulma en el regne more de Valencia sino entre la seua classe dirigent. Hem vist molts documents en este tipo de referencies, inclos el mes important, Els Furs, llei de lleis donades per Jaume I al poble valencià en la seua propia llengua ya que adverti que la versio en llati no era coneguda per la societat del seu nou regne. Per aixo ordene la seua traduccio “et redigerunt in linguam planam legaliter atque romanam”;"los jutges en romanç diguen les sentencies...", "Metges axi fisichs com cirurgians les receptes que ditaran hajen a dictar en romanç declarant lo nom de les herbes en lur nom comu, e vulgar".
Com hem vist en les diferents proves anteriors, el Regne de Valencia, primer more i des de 1238 cristia, portava una centenaria ventaja als comtats “catalans” de la Marca Hispanica carolingia baix sobirania francesa fins 1258, any en que Francia cedix lo que despres seria Catalunya a la Corona d'Arago. Pero eixa diferencia temporal que se mesura en dos o tres segles ho fon en tots els ambits, no soles en el cultural, a on la diferencia s'engrandix fins lo inalcançable puix la renomenada “Renaixença” catalana del segle XIX no soles distaria de l'esplendor lliterari valencià en 4OO anys sino que la categoria de Segle d'Or que tingue la lliteratura valenciana mai fon atrapada pel millor moment cultural catala.
Des de llavors, tots els autors classics valencians cridaren “valenciana” a nostra llengua mentres, com vos dic, el catala, no soles tardà en manifestar-se i estructurar-se com tal sino que pati fins be fa poc el seu desfargalament onomastic o denominativa en el llemosi frances.
Proxims ya en dates, a la nova commemoracio de l'aniversari de l'importantissim “Compromis de Casp” en que el Regne de Valencia marcaria el futur de l'emergent nacio espanyola mediant l'unio de tots els seus regnes val la pena recordar l'acta de dit acontenyiment en la que lliteralment podem llegir “...Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae”. Acta notarial del 6 de Juny de 1412 sobre el Compromís de Casp. Citada pot Salvador Faus i Sabater en: “Recopilació històrica sobre la denominació llengua valenciana”, pàg. 29; Valéncia, 1994.
El “Ydiomate valentino” referit en llati en tan importants documents no deixa lloc a dubtes sobre l'oficialitat de la denominacio de “Idioma Valencià”. Front a este revelador text trobem atre no menys clarificador que el filolec del segle XX, Costa, J. en la seua informe “La desqualificació”, 1995, porta a colacio sobre la denominacio historica de la llengua catalana. Este text, de 1.477 diu lliteralment “En llemosi (catalán) estava escrita tambe una Biblia d’un tal Llagostera, de la qual, en 1477,vullgueren en Valencia traure una Biblia impresa , “e perque havia gran treball en mudar los vocables llimosins (catalanes) a la llengua valenciana, cessà de fer dita coreccio”.
Veem, puix, que en ple segle XV no soles diferenciava la denominacio del valencià en el catala, denominat llemosi per el seu orige provençal frances en el nom de la localitat francesa de Limoges, sino que com podem comprovar, quan intentaren traduir del “llemosi” “a la llengua valenciana” renunciaren a fer dita traduccio pel gran treballe que suponia traduir (“mudar”) els vocables d'abdos llengües.
I eixemples com estos podem seguir veent i estudiant pero l'edicio de la seua recopilacio pot fer-se interminable, tan interminable com el numero de valencians que sentim la llengua valenciana com algo propi, innegociable, no subjecte a manipulacions politiques. Una llengua que es molt mes per a mosatros, es a on residix l'anima d'esta terra a lo llarc de cents d'anys, de segles de convivencia i cresol d'una gran cultura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario